CA 

La fruita, nova arma per evitar que els ossos ataquin els ramats.

Comparteix l’article:

En els últims anys, l’os bru ha atacat cada cop més ramats a les zones de muntanya del Pirineu mentre pasturaven. Pel que afirmen els experts, els ossos no queden prou tips amb les herbes i plantes que troben a la muntanya i la fam els porta a buscar el que els hi manca sobretot entre els ramats de xais i ovelles. Els responsables de la Fundació Os Bru, que té cura d’aquests animals, esperen que enguany es recullin els esforços que van iniciar ara fa sis anys, quan van començar a plantar fins a 14.000 arbres fruiters en zones d’alta muntanya del Pallars Sobirà i la Val d’Aran. S’hi han plantat sobretot pomeres, cirerers i gerds; a més d’altres espècies minoritàries com la moixera i el púdol; fruites silvestres que haurien de servir per aturar els ossos famèlics.

Des de la Fundació Os Bru estan convençuts que si els ossos troben l’aliment que necessiten a la seva zona, no s’hauran d’allunyar per buscar menjar cap a zones de pastura, on hi ha bestiar de ramaderia extensiva. Es calcula que ara com ara al Pirineu, hi ha setantena d’exemplars. La colònia d’ossos no ha parat de créixer des de la seva reintroducció, a la dècada dels 90.

Comparteix l’article:

Fes-te soci del Clúster

El concepte de muntanya

A Catalunya, els territoris considerats de muntanya ocupen un 46% de la superfície total del país, però el seu pes demogràfic és només d’un 5%. La Generalitat va definir a la Llei 2/1983 d’Alta Muntanya el que es considera com a àrees de muntanya, comarques de muntanya i zones de muntanya.  La norma abastava la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Solsonès, el Berguedà, el Ripollès i la Garrotxa.

El 2014, a instàncies de la mateixa Generalitat, un grup d’estudi revisa la llei i conclou que resta obsoleta. Aquest grup considera prioritari fomentar la implantació d’empreses i projectes econòmics viables que afavoreixin el creixement demogràfic i la fixació de residents permanents.

Les comarques de muntanya es caracteritzen per:

  • Tenir una altitud, un terreny pendent i un clima agrest que en limita l’activitat econòmica.
  • Disposar de recursos escassos; especialment d’aigua, neu, pastures, boscos i espais naturals.
  • Tenir una baixa densitat de població.

Les zones de muntanya són territoris configurats per un o més termes municipals no situats en comarques de muntanya que reuneixen alguna de les següents condicions:

  • Tenir com a mínim el 65% de la superfície en cotes superiors a 800 metres.
  • Tenir un pendent mitjà superior al 20% i tenir el 60%, com a mínim, de la superfície en cotes superiors a 700 metres.
  • Reunir altres condicions que comportin circumstàncies. excepcionals limitadores de l’activitat econòmica, i especialment de la producció agrària, que els facin equiparables a les zones de muntanya.